IN MEMORIAM: Francisco Torres Correa, «el Paqui»

ÉCIJA, 5 DE JULIOL DE 1938 – CORNELLÀ DE LLOBREGAT, 25 D’OCTUBRE DE 2026

Francisco Torres Correa, «el Paqui» per a tots els qui vam tenir la sort de conèixer-lo, va néixer a Écija el 5 de juliol de 1938, en el si d’una família humil. La mort prematura del seu pare va marcar una infantesa difícil, d’anys durs que van forjar el seu caràcter.

Amb 26 anys, i acompanyat de dos amics, va decidir buscar un futur lluny de la seva terra. Van sortir en tren rumb a Mallorca, però un gir inesperat del viatge els va fer canviar de destí i els va portar fins a Cornellà. L’endemà d’arribar-hi, van buscar un vell amic que s’havia instal·lat anys enrere al barri de Linda Vista. Allà va conèixer Contreras, directiu del CD San Miguel, que li va obrir les portes de la junta del club. Començava així una història que acabaria quedant lligada per sempre a la nostra.

Apassionat del futbol, gairebé no es perdia ni un dia al camp proper de la Via Fèrria. En aquell entorn va anar teixint vincles amb el futbol de Cornellà i amb el San Miguel, aleshores presidit pel Sr. Cano. Amb el temps, la seva dedicació li va permetre assumir un paper cada vegada més rellevant i guanyar-se la confiança de tothom.

Va ser l’ànima dels tornejos escolars d’aquella època. En acabar cada campionat, organitzava un partit amb una selecció dels millors jugadors benjamins, la majoria dels quals acabarien vestint posteriorment la samarreta del Cornellà. Aquells tornejos van arribar a reunir més de mil infants, una xifra sense precedents aleshores a tot Espanya.

La temporada 1967-1968, la fusió entre el San Miguel, amb els seus equips benjamins, infantils i juvenils, i el Cornellà, que comptava amb un juvenil i el primer equip, va dotar la UE Cornellà d’una estructura de futbol base completa en totes les categories. El Paqui va ser testimoni i protagonista d’aquell moment fundacional.

Durant les dècades següents es va convertir en el pilar silenciós sobre el qual descansava el club. Hi passava jornades senceres i no hi havia cap tasca que no assumís: fitxes, correspondència, la composició dels equips amb els seus jugadors, entrenadors i delegats, les reunions amb la Federació… Si faltava un entrenador, ell mateix n’agafava el relleu. Si faltava un jugador, el buscava, hi parlava i li tramitava la fitxa. Cada setmana preparava el calendari de partits i entrenaments. I també va ser l’impulsor del primer equip femení de la història del club.

Però, més enllà de tota la seva feina, el Paqui va ser, sobretot, una gran persona. Per això tots el vam estimar, apreciar i respectar.

La UE Cornellà té amb ell un deute de gratitud impossible de saldar, perquè una part essencial de la nostra història porta el seu nom.

Descansa en pau, Paqui.

Text: Juan Ruz